Monthly Archives: Març 2012

La poesia, punt d’unió entre Reus i Pratdip

El cicle de lectures De tu a tu del teatre Bravium va rebre divendres passat l’obra de la poetessa Antonieta Cugat. Nascuda a Pratdip durant la postguerra, va estudiar puericultura i va exercir en vàries guarderies durant el franquisme.

El paisatge és un dels seus temes més recurrents, creant un ambient de records gràfics senzill d’interpretar a la ment de l’oient. Tot i que no fa falta un coneixement previ del terreny del poble, si l’espectador hi té algun tipus de vincle resulta molt il•lustratiu al sentir les poesies i les seves històries.
La pròpia experiència és l’altre motor que empeny Cugat per fer poesia: els anys de la seva infantesa i joventut van coincidir amb la postguerra, fet que va quedar marcat en la memòria de tota la societat i va capgirar totalment l’statuo quo. La vida quotidiana, més que no pas la política, es representa amb les metàfores relacionades amb la fam, el nivell de vida, l’escola del poble i la misèria del moment.

Jaume Amenós i Montse Marca van ser de nou els encarregats a donar vida als versos d’aquesta edició. L’estructura de l’acte va ser la tradicional: primer, es va fer una petita introducció a la vida de la poetessa; tot seguit, es va procedir a la lectura d’una quinzena de poemes i finalment Cugat va pujar a l’escenari, on va dir unes paraules d’agraïment, tant pel Bravium per oferir-li l’oportunitat per donar-se a conèixer i al públic per assistir-hi.

A partir d’estils de lectura ben diferenciats, Amenós i Marca van destacar de nou a través de la seva capacitat de crear espais amb les paraules i els versos ben estructurats. Com ja s’ha pogut comprovar en una altra ocasió, tenen el do de crear ambients variats amb una sola eina: la paraula. Les seves veus coordinades esdevenen imaginació en estat pur per les orelles dels espectadors que gaudeixen d’aquest tipus d’acte.
Els poemes més representatius que es van llegir divendres van ser dos. El primer, anomenat Eren anys de la postguerra, tractava sobre la vida als anys quaranta. La història és autobiogràfica i s’explica a través d’un narrador extern, que pretén ficcionitzar la realitat. La tendresa i la innocència envaeix el relat, que tracta d’una nena de pàrvuls que aconsegueix complir la seva innocent il•lusió de fer-li un regal a la seva mestra, igual que la resta de companys, malgrat la pobresa d’aquell temps. La lectura va ser a càrrec de Montse Marca, que a través de la seva interpretació va afegir-hi un punt d’emoció necessari per sentir-se identificat.
El segon va ser llegit per Jaume Amenós i s’anomena El roser del meu pare. Aquest va ser un dels altres poemes més emotius del vespre, on s’explica la pèrdua d’un pare, del seu últim desig i del record que perdura en la memòria de la filla. Les cites directes introduïdes en els versos recorden a un text escrit en prosa, com si es tractés d’un conte.
L’última poesia llegida va ser Una nit estrellada, guardonada l’any 2010 amb el primer premi del Concurs de Poesia Nadalenca de l’Ateneu de Tarragona. La temàtica nadalenca, tot i quedar-nos lluny al mes de març, acostava una altra visió del nadal des d’un punt més dramàtic, traspassant el protagonisme a un rodamón davant l’estable de Betlem.
Finalment, aquesta edició del cicle de lectura va finalitzar amb una picada d’ullet al Dia Internacional de la Poesia, celebrat el passat dimecres 21 de març. Per aquest motiu, es van llegir uns versos universals, traduïts a vint llengües i llegit conjuntament a tot el món.
La propera edició del cicle de lectura es durà a terme el dia 20 d’abril amb la lectura de l’obra de la poetessa Maria Torrents Salvat.

Darrere el teló

Toni Albà va tornar a sorprendre la ciutat de Reus divendres passat amb una xerrada informativa sobre la seva trajectòria professional.
L’acte va començar mitja hora més tard del que estava previst, a les 21.30h. El teatre Bravium va ser el lloc escollit per acollir l’actor, que hi actuarà el proper cap de setmana, del 30 de març a l’1 d’abril representant la seva obra més atrevida fins al moment, Bufonant. Es tracta d’una obra majoritàriament improvisada que afegeix com a protagonistes als espectadors que assisteixen al teatre. És, per tant, una obra totalment aleatòria i diferent en totes les ocasions, ja que ni el públic ni l’actor saben com pot acabar la funció.

La xerrada va prosseguir amb l’estructura programada malgrat el retard. La ponència de l’acte va anar a càrrec del periodista reusenc Josep Baiges i Gispert, que va fer un breu repàs del bagatge professional d’Albà i va entrellaçar la seva professió amb la dels professors, a partir de la seva tasca per ajudar a créixer una societat, igual que ho fa l’humor. Entremig d’anècdotes personals conjuntes i records nostàlgics va presentar l’actor vilanoví, qui va sortir a l’escenari tot seguit.
Des del primer moment, Albà va deixar clara la seva intenció de crear un ambient col•loquial entre ell i el públic, per tal de motivar als espectadors a preguntar en qualsevol moment del seu discurs per tractar qualsevol tema que pogués ser interessant. A més, segons el seu parer, parlar sobre ell mateix l’avorria, encara que després es va poder comprovar que gaudia explicant les històries per les que ha passat i l’han ajudat a arribar on està en aquest moment.

El discurs es va organitzar de forma cronològica, facilitant el seguiment del fil de l’explicació. Si l’analitzéssim d’una forma simplista, seria senzill catalogar-lo de narcisista, però si es mira en la seva totalitat, es podien extreure explicacions pròpies d’una classe magistral sobre el teatre, amb l’ús d’una terminologia tècnica pròpia del món escènic. En aquestes declaracions s’hi podia entreveure un toc internacional, marcat pels estudis realitzats per Albà a l’estranger durant la seva formació com actor. Mitjançant exemples pràctics, va mostrar alguns dels exercicis que va haver d’aprendre per tal d’entendre el teatre des de dins.
La improvisació, la mímica, la rutina de treball, l’evolució de la figura del comediant, la definició de clown, la descripció dels cursos de teatre i la creació dels personatges van ser els temes més importants en la classe que es van explicar entre butaques i telons de vellut.

Damunt l’escenari van tenir cabuda quasi bé tots els gèneres teatrals existents, demostrant que la idea popular que es té de la seva figura i l’encasellament que es diu que sofreix és inexistent. Tot i això, aquest tema no el preocupa en absolut, ja que en aquest moment la seva feina en el món de l’humor li permet continuar endavant amb la seva vida tant professional com personal. Reconeix que Polònia i Crackòvia cauran en l’oblit, igual que en el seu moment van desaparèixer del record social les obres gregues o els gags d’humor de fa vint anys, per exemple.

A més, l’actor va fer una visió general a l’evolució de la seva feina a través d’un anàlisi de totes les obres representades al llarg de la seva carrera, des dels inicis quan actuava com a mim als teatres fins a l’actualitat, on la major part de la seva feina es concentra a la petita pantalla.

El torn de preguntes va ser l’estona on el públic va ser el protagonista. Els assistents van exposar els seus dubtes, que Albà va contestar sense cap tipus de problema durant més de mitja hora, explicant mil i una anècdotes que van convertir-se en les delícies dels oients. En definitiva, van conèixer un altra vessant en el caràcter d’Albà, molt més seriós i tècnic tractant temes sobre el teatre, el gènere que l’ha fet créixer però amb tocs d’improvisació i humor que van amenitzar el vespre.
Finalment, l’acte va acabar amb la invitació oficial a la seva obra el proper cap de setmana, on la manipulació mútua està a l’ordre del dia i els riures estan assegurats.

El cinema europeu aterra a Reus

El passat divendres dia 9 de març es va realitzar la primera jornada del FEC a Reus, concretament al teatre Bartrina. En aquesta ocasió, els curtmetratges que es van presentar a la trobada eren europeus, a excepció de dos dels curts: Taboulé, de Richard Garcia i Ahora no puedo, de Roser Aguilar, el curt guanyador del Premi del Públic de l’edició del Festival a Cambrils.

L’afluència de gent va aconseguir omplir el teatre a les dues plantes. Un acte multitudinari que va aplegar a amants del cinema i professionals del món audiovisual. El discurs va servir per posar cares alguns dels responsables dels curts que seguidament es van visionar. En general, van agrair el fet de poder assistir a l’acte i presentar la seva feina a un públic més ampli, desitjant que els agradés. La llengua usada per cadascun d’ells, ja que en cas de desconèixer l’idioma en què parlaven, hi havia una persona que traduïa les seves declaracions. Com que l’acte d’inauguració es va realitzar a Cambrils, no es va fer una menció a l’historial del FEC, es va anar directament al gra i es va fer un petit resum dels set curts que es mostraven aquesta jornada.

O inferno, obra de Carlos Conceiçao, va ser el primer en aparèixer en escena. Aquest curt portuguès va donar el tret de sortida al festival amb un guió original i trencador. Es tracta de la història sobre un noi que treballa en una casa com a encarregat de la piscina i que comparteix una relació poc usual. A la vegada, es troba amb una situació un pèl delicada amb el fill petit de l’amo, que li complica l’estància a la casa. A través de metàfores subtils i nus explícits però parcials, es mostra una part del sexe des del vessant més innocent i tendre per una banda, i de l’altra, el morbo que produeix una història com la que es narra aquí.

La música és quasi inexistent, igual que el diàleg, fets que es solucionen gràcies a la força de la gestualitat i de les paraules que es dediquen els protagonistes entre ells. Això crea una tensió a l’espectador, que dedueix què està passant gràcies al que veu més que no pas al que sent. Aquesta és una bona manera de donar un paper important a l’espectador, que no ha de perdre el fil del curt en cap moment.

El toc de sensibilitat el donà l’obra de Daniel Metge, anomenada Mon amoreux, una producció francesa que aporta valentia per representar la història d’una parella de discapacitats mentals, sobre la seva relació i la que tenen amb la germana d’ella. Una mescla entre l’amor i la família diferent al que estem acostumats a veure en films. Des d’un punt de vista innocent, s’ensenya el possible dia a dia i la supervivència d’una relació sentimental sense cap tipus de estereotip, ni positius ni negatius. Es mostra tal com és, amb sinceritat.

La música i els diàlegs són un punt clau per entendre la història, i en aquest cas, es poden observar les pujades i les baixades anímiques dels personatges, com ho viuen segons el seu paper i quines conseqüències tenen a nivell personal. El sexe és un dels temes importants en la trama i es mostra de manera molt fina, sense deixar veure directament cap imatge en concret, però deixant a la imaginació què està passant en realitat. Cal destacar la magnífica producció que hi ha darrere del curt, que permet parlar sobre temes que encara avui poden ser considerats tabú amb una senzillesa i amb un estil directe que transmet sinceritat i realitat en estat pur.

Taboulé, de Richard Garcia, és una reflexió sobre la confiança entre una parella prenent com a punt inicial el fet de compartir el número PIN, el codi secret per desactivar els mòbils de cadascú. A partir d’un acte tan senzill, es qüestiona la relació fins al punt de veure que realment, els números no són importants a no ser que se’ls hi doni un significat personal. Es tracta d’un film extremadament curt, on la història no té suficient ganxo per poder captar l’atenció de l’espectador, tot i que el to d’humor utilitzat ajudi a que sigui efectiu. Tot i això, apostar per un sol fil conductor pel curtmetratge no és una bona opció. Resulta una línia massa atrevida que hauria de tenir un guió més elaborat i amb més trama.

La producció romanesa de 15 iulie, obra de Cristi Iftime, explica la situació d’una parella que van a visitar al pare d’ella, que està separat. El gendre, però, no està massa interessat en fer la visita, ja que es crea un ambient tens i una mica violent entre la parella i la família. La música no apareix en cap moment i el diàleg, tot i que breu i amb poc contingut, és l’únic referent que tenim per a poder entendre la història que ens explica el curt. La quotidianitat, en canvi, és el punt fort que pot tenir el film, mostrant fil per randa el seguiment de la jornada. Per acabar, el final obert no ajuda a situar l’espectador a crear una idea prou elaborada per entendre el curt.

La cinquena producció que es va presentar va ser Deux Inconnus, on es relata una situació entre dos protagonistes després de tenir un problema amb el cotxe. Això els obliga a buscar un telèfon i contacte amb alguna persona per tal de poder arribar al seu destí. El film juga amb la intriga, les mentides i l’humor, de manera que l’espectador desconeix fins on arriba el misteri i on comença l’humor, degut a les actuacions del noi més jove, que explica una història d’allò més surrealista amb un to que podria ser totalment verídic. Les imatges són l’element que ens causa aquesta confusió i realment, no saps quin relat creure’t.

Un dels curts més guerrers en quant a guió és Il respiro dell’arco, de l’autor italià Enrico Maria Artale. A partir d’un breu flashback visionat en el moment indicat, s’explica la història d’una arquera que duu a terme una venjança a partir d’aquest esport. La compassió desapareix en les imatges, tacades de morbo. Un film que impacta sense utilitzar massa diàleg crea un ambient d’intriga i misteri al voltant de l’historial de la noia, gràcies també a la banda sonora utilitzada. Una producció valenta, sense pèls a la llengua i amb imatges que poden ser no aptes per a gent que es mareja al veure sang.

Per acabar, Ahora no puedo, de Roser Aguilar, va ser l’últim dels curts visionats al FEC de Reus. Representa una mescla entre la vida d’una dona que passa dels trenta-cinc que prova sort en un càsting i que a la vegada s’ha d’ocupar del seu fill recent nascut. Entremig d’un imprevist, ha de realitzar certes accions que no tenia planejades i que provoquen la destrucció de la vida que s’havia fet a mida fins llavors. Els plans realitzats i la música escollida per aquest tros en especial marquen una tendència caòtica que ajuda a entendre les sensacions de la protagonista en aquell precís instant. El curt té el seu punt fort precisament per l’última part de la història, on es mostra un final sorprenent dins de la narració i que crida la sensibilitat de l’espectador.

En definitiva, la catorzena edició del FEC va obrir la porta a noves històries i relats des d’una altra perspectiva, en aquest cas, internacional. Una manera diferent de ser conscients d’altres punts de vista sobre un tema concret, apreciar material audiovisual de qualitat i sobretot, gaudir d’una estona agradable, permetent al cervell endinsar-se en ficcions que en ocasions, podien superar la realitat.