Monthly Archives: Abril 2012

“Mentre Rafael Casanovas va morir al llit, en Carrasclet va morir a la batalla sense donar l’esquena al país en cap moment” Jaume Borràs


Si algú esmenta en algun moment el nom de Pere Joan Barceló, és possible que no l’ubiquem en la història ni li fiquem cara. Però si anomenem el seu àlies, Carrasclet, la imatge que es crea al nostre cap comença a ser més nítida, però encara conté detalls que són imprecisos. Per aquesta raó, Jaume Borràs Galceran va oferir una xerrada per reivindicar la figura del Carrasclet no només a nivell comarcal, sinó també a nivell nacional. Tal com explicà l’historiador, la primera incògnita és la naturalesa del personatge: com s’ha de considerar, com un bandoler d’estil Robin Hood, com un lladre o bé com un heroi?
Primer de tot, cal aclarir quin és l’origen de l’àlies de Carrasclet: Pere Joan Barceló era fill de carboners i entre la gent s’escampava la denominació “que carrasca”, però per termes filològics va anar evolucionant a “carrasclet”, que és un mot més dolç per l’oïda humana.
Llavors, hi ha un element que no encaixa i esdevé el punt més enigmàtic de la seva vida: Com pot un pagès que quasi no sap ni escriure ni llegir acabar sent coronel de l’exèrcit de l’Augusta Reina d’Hongria i de Bohèmia? És possible que la societat catalana hagi esborrat la figura del Carrasclet com un ferm defensor de la causa catalana per convertir-lo en un simple bandoler, tal com el catalogaven els seus enemics? Tal com va explicar Jaume Borràs, Carrasclet va anar introduint-se en el món militar a partir dels 20 anys, quan va participar juntament amb el seu germà i el seu pare en una milícia no oficial de l’exèrcit austríac. Durant la seva trajectòria, sempre va defensar els interessos catalans i mai es va doblegar davant cap imprevist.
Va ser detingut i empresonat diverses vegades, una d’elles a Falset, on segons explica la llegenda, va escapar després de trencar les cadenes que el lligaven amb les dents. Però si deixem la ficció a banda, podem deduir que entre la població tenia seguidors que van ajudar a la seva fuga.

Jaume Borràs va transportar als assistents a l’acte a la Catalunya del segle XVIII. A partir del context històric, va ser capaç de situar al públic mitjançant el relat de la vida del protagonista d’una manera gràfica.
Finalment, va fer una reflexió profunda sobre el nacionalisme català, tot fent una comparació entre Rafel Casanovas i en Carrasclet, basant-se en la seva actuació al llarg de la seva vida. Mentre que Carrasclet va morir sense vendre els seus ideals, Rafael Casanovas va canviar la seva activitat professional a advocat, tot aplicant les lleis que s’havien aprovat amb el Decret de Nova Planta de Felip V, que tenia una intencionalitat negativa envers Catalunya, tant per la seva cultura com per la seva política. Al contrari del que es pugui pensar, el personatge que s’homenatja cada any és el que va ser el Conseller en Cap de Barcelona, i en canvi, Carrasclet té poques mostres de recordatori, com el gegant de Reus, l’escultura que es troba a Capçanes i un pas de serralada que duu el seu nom.

La intenció de Jaume Borràs no és desprestigiar la feina feta de Casanovas, sinó donar la importància que es mereix a una figura important com Carrasclet, que com tantes altres que es van moure pel sud, han quedat oblidades per la societat catalana que pateix un centralisme entorn Barcelona. Avui en dia encara hi ha la imatge col•lectiva caricaturesca del bandoler del sud de Catalunya que robava als rics, i fins que el propi centralisme que ens apliquem els catalans no s’elimini, serà complicat poder homenatjar com cal aquest personatge. El cas de Carrasclet no és l’únic i tal com declara Jaume Borràs, “Si Catalunya fos un país normal, cosa que encara no és, Carrasclet tindria un lloc de privilegi en la nostra història i seria recordat com es mereix”.

“Ningú sap quin serà el periodisme d’aquí deu anys”, Toni Orensanz

Fotografia extreta de www.diaridetarragona.comToni Orensanz va visitar el passat dilluns la Universitat Rovira i Virgili per oferir una xerrada molt interessant sobre la situació actual del periodisme, a través de la seva pròpia experiència que li permet ser un freelance des de Falset.
La presentació del periodista va ser a càrrec de Francesc Domènech, director de la revista reusenca NW i professor de la Universitat Rovira i Virgili, que va fer un repàs a la seva trajectòria professional.

A través d’exemples sobre el llibre que va publicar l’any 2008, L’Òmnibus e la mort: Parada Falset, Orensanz presenta el desencant que va viure amb el periodisme d’actualitat: les rodes de premsa s’han convertit en una eina que tenen les empreses per utilitzar els mitjans per tal de proclamar els seus interessos. En cap moment, però, desqualifica aquest tipus de periodisme, necessari en una societat com en la que vivim, sinó que opina que cal moure’s més enllà dels temes preestablerts.

Les notícies locals no són un tipus de periodisme de segona, tal com sembla que s’ha instaurat en el pensament de la societat actual, sinó que és la base de les bones històries. A partir de casos concrets es poden treure temes per a un gran reportatge o pel contrari, una peça més petita però que es focalitza en un punt que té molt d’interès per aquelles persones que viuen aquella realitat i que són conscients que els mitjans convencionals mai decidiran parlar-ne.
En canvi, ens escoltem expectant les històries d’altres indrets com si fossin molt millor. I és que tot el que es de fora ha de ser millor, segons una llei no escrita. Segons Orensanz, “El periodisme de Manhattan és igual de local que el de Gratallops, ja que el procediment d’elaboració és idèntic i les bones històries poden passar arreu”.

El públic assistent van ser els alumnes de 3er de Grau de Periodisme de la Universitat Rovira i Virgili, que van poder assistir a una classe magistral diferent a la que acostumen a fer-se en aquelles aules. A diferència d’altres teories que es poden sentir per part del professorat i experts en recerca periodística, Orensanz proposa evitar una especialització massa tancada en el periodisme, ja que tal com està el panorama professional, retallar el camp d’actuació no ajuda a trobar una feina.
Per tant, tot i que l’especialització no deixa de ser una bona proposta acadèmica, no hauria de ser l’única opció a l’hora de buscar un lloc de treball. Avui en dia, tal com explica, el que es valora és un periodista que pugui fer de tot, encara que si és especialista d’un tema en concret, de ben segur que quan se’n parli, serà útil i requeriran la seva opinió.

El periodisme, en si mateix, hauria de ser prudent i alhora honest, que no són termes oposats. Segons l’autor de l’Òmnibus de la mort, l’honestedat en el periodisme es podria augmentar incorporant les fonts utilitzades obertament a les peces publicades, de manera que els usuaris puguin informar-se per la seva banda des de la font oficial i deixar clar que els periodistes són intermediaris, per tal d’evitar confondre la realitat.

Finalment, Orensanz va acabar la xerrada amb un petit tast de l’últim projecte en què està immers, en aquesta ocasió, sobre nazis a Catalunya. Però haurem d’esperar un temps per poder conèixer més detalls del nou llibre, que encara està en procés.

Toni Albà pren l’improvisació per bandera a l’obra “Bufonant”

Bufonant és el nou projecte teatral que ofereix l’actor vilanoví Toni Albà. La improvisació és el plat fort de l’obra, que crea un vincle molt fort entre el públic i el protagonista. L’últim cap de setmana de març, Reus va poder viure aquesta experiència al teatre Bravium, que es va omplir de gom a gom.

Només hi ha un protagonista en tota l’actuació, que actua com un bufó que està sota els desitjos dels espectadors, els encarregats de crear una història a partir de localitzacions, estats d’ànim, accions i personatges. L’escenari és bastant neutre, amb poc mobiliari i amb un aspecte desordenat: cadires, un carretó, una perxa amb vestuari, altaveus, papers… que en qualsevol moment poden crear un despatx d’un ministeri o bé un aeroport, depenent dels capritxos dels assistents.

En tota l’obra, tan sols hi havia dues parts que estaven assajades prèviament: el principi i el final. D’aquesta manera, el públic està obligat a dir la seva per a que l’obra continuï endavant, de manera que el fil conductor està a les mans de vora cinquanta desconeguts. La comèdia i el drama es mesclen en qüestió de segons, que a primer cop d’ull sembla que sigui per decisió del públic, però que en realitat, qui decideix com interpretar les paraules és el propi protagonista. Així doncs, la frontera de la manipulació és molt fina, quasi invisible. Sense que se n’adonin, els espectadors que creuen portar el control del que està passant sobre de l’escenari són guiats per l’actor.

La base narrativa de l’obra consta d’un actor que aspira a obtenir una subvenció de l’estat d’un milió d’euros. Per aconseguir el premi, la peça teatrall ha de tenir uns requisits concrets i s’ha de retransmetre en directe a través d’una videoconferència. Per assegurar-se l’ajuda econòmica, el personatge prepara l’actuació, malgrat que estigui prohibit, i és en aquest moment on el públic passa a ser manipulat per tal d’aconseguir el seu objectiu. La manipulació, doncs, es troba en ambdues bandes.

En definitiva, una peça que val la pena viure, i dic viure perquè cada actuació acaba sent una experiència diferent a la del dia anterior. Toni Albà aconsegueix posar-se el públic a la butxaca ràpidament, i en aquesta ocasió no va ser menys.